NIT DE LLAMPS I TRONS

Corria, una gota d’aigua em va regalimar per la cara, tenia el cabell moll i anava tan ràpid com podia cap a casa. Feia fred, però en córrer m’havia entrat calor i el suor ara es barrejava amb les gotes de pluja.
Vaig tancar el portal darrere meu , vaig travessar el jardí, ràpidament, pel camí de pedra, i hi vaig entrar.
Quan vaig haver entrat vaig deixar les coses sobre la butaca de la sala i vaig treure un suc de préssec de la nevera.
Tot i que dintre de casa feia calor, encara sentia fred perquè tenia tot el cabell moll, per tant, vaig pujar a la meva habitació per canviar-me. Em vaig treure les sabates, i, amb una mà, vaig obrir l’armari de la roba.
Vaig fer un salt enrere i vaig caure de cul a terra.
Què hi havia dintre del meu armari?
Em vaig acostar una mica i em vaig quedar bocabadada.
Tot el meu armari era d’un negre intens i hi havia uns punts brillants, quasi blancs, que em cegaven. Era preciós, però, què feien al meu armari?
Vaig sentir que s’obria la porta de casa. Vaig tancar l’armari i vaig anar a buscar ma mare, que acabava d’arribar. Vaig fer-la pujar i vaig obrir l’armari d’un cop. Estava molt nerviosa.
-Mama, què veus?
-...roba...?- em va contestar, mirant-me com si sigués tonta.
Vaig mirar jo també. Roba, només hi havia les coses de sempre.
Vaig tancar-lo i, quan la meva mare va haver marxat, el vaig tornar a mirar. I em vaig quedar tota la nit desperta, observant aquelles estrelles que només jo podia.
Katy Steinebach

Solitud

Plou, trona, llampega. Avui és un dia de pluja, de trons i llamps, és fosc i fa molt de fred, plou massa i potser hi haurà inundacions.Hi ha molta gent que té pànic aquests dies, tenen por que els sostres caiguin a sobre, que els llamps els toquin, de tenir accidents de trànsit, etc. Però el nostre protagonista no pertany a aquest grup de persones.El petit Cosme de sis anys, cabells castanys pèl-roigs amb ulls verds, acaba de sortir de l'escola, i ja és tot un home perquè va tot sol a casa, això almenys és el que li diu la seva mare ja que casa seva es troba a la cantonada del carrer de l'escola.Està molt content perquè estrena les noves botes d'aigua, d'un blau elèctric amb peixos acolorits, i el nou impermeable, també blau, ple de butxaques de diferents colors, com li agrada a ell.En Cosme pel camí va saltant d'un bassal a un altre, al mateix temps veu passar la gent pel seu costat amb paraigües gegantins i amb cares de pocs amics. Sense adonar-se'n ja ha arribat a la porta de casa seva.Busca les claus dins del llum del nan tètric que tenen a l'entrada. Els seus pares sempre les hi guarden allà perquè mai les perdi.Obre la porta i fa un intent d'encendre el llum, però pel que es pot apreciar, amb el temporal se n'ha anat la llum.En aquells casos la mare sempre diu que busqui la llanterna al primer calaix de la cuina, al costat de la porta, i així ho fa.Encén la llanterna i amb la llum sembla tot una mica més tètric.Ja s'ha fet fosc i només són les sis de la tarda.Fa fred, no és normal. Potser la seva mare s'ha oblidat d'encendre la calefacció, però no, li sembla que el fred que ell sent és a causa que algú, en aquests moments, l'està vigilant.Veu una nota sobre la taula juntament amb el berenar: galetes i llet. La nota diu: "Reiet, beu tota la llet, el papa i la mama tornarem a les set i mitja perquè tenim molta feina. Un petó: la mama".
Berena tranquil·lament i veu que en el rellotge són un quart de set i pensa que el temps passa de pressa, però ell encara té una sensació d'intranquil·litat.Pensa que potser pot anar a dibuixar al despatx dels seus pares, i agafa la llanterna.Torna a caure un altre llamp i seguidament sent un tro que fa que es tapi les orelles. La pluja cau i cau, cada vegada se sent més sol. Li torna a semblar que hi ha algú a l'entrada. Va cap allà. De sobte la sensació aquella que ha tingut abans, torna ara.S'ha posat pàl·lid, el suor li regalima per la cara, el seu cos està gelat i té uns ulls oberts gegantins. Sembla com si acabés de veure la pròpia Mort.
-Hi ha algú?- Diu en Cosme amb la veu trencada.
-A la fi algú em veu. Bonic, que em podràs dir quan tornen els teus papes?- Diu una persona, però això no és ni una persona, és alguna cosa estranya. Fa pudor i té una capa negra estripada que li cobreix tot el cos, a la mà, que sembla molt prima, duu un tipus de falç que en Cosme no coneix.
És això que li ha fet sentir aquella sensació d'intranquil·litat, aquells suors freds.Qui és? Com ha entrat?
Thaïs Garrido

NIT DE LLAMPS I TRONS

Jo estava molla, xopa, i la meva amiga també. Tot era fosc; dins de casa no es distingia res. La llum havia marxat i jo era incapaç de trobar espelmes, una lot o qualsevol estri que em servís de llum. Vam entrar i la meva amiga es va desprendre de tot el que duia, i la roba. Es va embolicar amb una tovallola i es va deixar endur per la son. Jo em vaig quedar sola, era així com em sentia, sola. Perduda en la foscor i totalment absorta per la por. Vaig sentir sorolls, vaig creure en ells i vaig arribar a l’extrem de veure alguna cosa, potser era només creació de la meva imaginació, a causa de la por. Al bany vaig començar a plorar, a pensar amb tot el que em faltava. Últimament la meva vida no era res, simplement una ànima morta dins d’un cos en moviment. Creia que només estava aquí per patir i les meves accions les odiava. Em vaig fer talls, molts talls. En un moment tot sagnava, va ser com si hagués aconseguit alleujar tot el dolor. Fins passada una estona no em vaig adonar del que havia fet. Sentia la pluja, el repic de les gotes trencant la seva composició contra el terra. Em vaig sentir com una d’elles. Va parar de ploure. Em vaig prendre dos somnífers i vaig decidir oblidar-ho tot, abandonar-ho tot, juntament amb aquella pluja de llamps i trons.

Marta Grau Vorster

>Sobre el Noucentisme

Hola nois i noies!
Damunt d´aquest missatge hi teniu una espècie de presentació sobre el Noucentisme. Ho he penjat perquè després de la classe d´avui penso que els conceptes us quedaran més clars. Podeu veure que hi ha tot allò que hem comentat.

EL ROBATORI

Caminava pel carrer i vaig veure que començava a ploure, em vaig afanyar a arribar a casa. Quan hi vaig ser el pany de la porta d'entrada estava rebentat. Vaig entrar lentament, estava tot remenat i desordenat, però no semblava que haguessin agafat res. Després vaig anar fins al menjador, el lloc on es trobava la caixa forta tapada amb un armari força gros. Era estrany l'armari, era al terra, i de sota en sortia una mica de sang. El vaig aixecar. Allà hi havia un cadàver del lladre que va morir esclafat per l'armari, quan volia treure'l i robar la caixa forta. Després de trucar a la policia vaig pensar " sort de l'armari sinó em quedo al carrer i sense res a la butxaca ".

Marc Alsina

L'enigma de la casa

Quan va obrir la porta es va espantar molt, va veure que la seva casa estava molt desendreçada ,com si algú hagués entrat a robar. Hi havia gerros trencats per tot arreu, els llibres estaven a terra, cortines tallades... El noi va prémer l'interruptor, però no funcionava la llum. Estava sol a casa perquè els seus pares havien marxat a causa del treball. Llavors, el noi va agafar una lot i va intentar trucar els seus pares, però no funcionava el telèfon. Semblava que qui havia entrat sabia que els seus pares no hi eren aquella nit. Seguia plovent. El noi estava molt espantat i no sabia què fer, fins que es va dormir. L'endemà, ben aviat, es va despertar i va veure que ja no plovia. Després, més tranquil, va endreçar-ho tot i va deixar-ho més o menys com estava abans i va poder deduïr que havia sigut a causa de la tempesta que no funcionaven els llums i va ser el seu gat qui va posar la casa així per culpa de la tempesta que el va posar nerviós o, almenys era el que ell pensava que havia passat.

David Marin

NIT DE LLAMPS I TRONS

Va pujar les escales del portal, va revisar les plantes i els nans que tenia i, quan va obrir la porta de casa seva, va veure-hi una escena esfereïdora. Una nena era atacada pel seu gos mentre cridava i plorava al terra intentant protegir-se dels ullals del caní.
El noi havia vist aquella nena passejar pel barri i va suposar que, com que ell sempre tocava la bateria quan ella tornava del col·legi, l’escoltava i ella també la volia tocar, per això va entrar-hi. Però tot això no li impressionava, el que més li costava entendre era com podia ser que un gos tan carinyós com el seu ataqués una nena d’uns nou anys.
Va pensar tot això durant un petit instant, després ràpidament, va socórrer a la pobra nena que ja tenia els braços i les cames plenes de ferides i sang. Quan va agafar la nena en braços, el gos va amagar-se dins la seva caseta. Tot seguit va portar la nena a l’hospital, va trucar als seus pares i ell va adormir-se en el sofà de l’hospital.
Cristian Pérez

L’aparent monstre

La Laia acabava d’arribar a casa seva. Ja s’estava fent fosc i plovia a bots i barrals mentre se sentien trons i el cel s’enllumenava de llamps.
Quan va obrir la porta, tot estava fosc, clar, com sempre. Però de sobte notà volar alguna cosa molt a prop seu, i es va espantar tant que gairebé hagués fet un crit. Què havia estat allò? Ràpidament va encendre el llum, però no va poder veure absolutament res d’estrany.
Un cop recuperada de l’espant, es va treure la jaqueta i les botes xopes i se’n va anar cap al menjador. En obrir la porta, li tocà un corrent d’aire gelat la cara.
El cor li bategava més de pressa. Era el mateix monstre que l’havia espantat feia un moment? Però no, només s’havia deixat la finestra oberta. Quin alleugeriment! Tancà la finestra, i la resta del vespre va ser tan normal com qualsevol altre.
Ja era molt tard i la tempesta s’havia calmat, quan la Laia se’n va anar a dormir. Estava a punt d’apagar el llum, quan va descobrir sobre la tauleta de nit una criatura negra, petita, que feia uns sorollets aguts i plens de pànic.
Aleshores va comprendre que aquell ratpenat devia haver entrat per la finestra oberta fugint de la tempesta, i que havia estat aquest qui la va espantar tant a l’entrar.
Amb molta cura va agafar l’animal tremolant i el va deixar a l’ampit de la finestra oberta. Immediatament marxà volant, i la Laia va poder dormir sense haver de pensar en monstres.
Laura Penkert

Nit de llamps i trons

Era una nit freda i trista, la Sònia es dirigia a l'hotel dels seus pares. La Sònia era una noia de 16 anys, simpàtica, i normalment es quedava sola a l'hotel. Aquella nit els seus pares no hi eren, així que la Sònia va trucar en Pol per si volia passar la nit a l'hotel. En Pol va dir que sí. Quan va arribar en Pol li va dir a la Sònia de jugar a la ouija. La Sònia va estar un moment pensant i va dir que sí, ràpidament van preparar el taulell. Feia una nit perfecta per fer-ho. Es van agafar de les mans i van tancar els ulls. S'estaven divertint, totes les portes estaven tancades, a fora se sentien la pluja i els trons.
La llum va marxar i en Pol va encendre dues espelmes. De sobte les espelmes es van apagar i en Pol va mirar la Sònia amb cara d'horror,però quan en Pol les va tornar a encendre, la ouija es movia sola cada vegada més ràpidament. Es va sentir un crit horrorós de la Sònia. L'horror es va apoderar dels dos nois, al cap d'un instant van veure una dona vestida de negre, amb el cabell greixós i els ulls tristos. En Pol i la Sònia van començar a cridar.
La Sònia va perdre el coneixement i en Pol parlava sol.
Allò només podia ser una cosa...
Al dia següent cap dels dos se'n recordava.

Laura Peña

LLAMPS I TRONS

Vaig arribar a casa i em vaig espantar molt. Vaig trobar la porta d’entrada oberta, cosa gens normal perquè m’havia divorciat feia poc menys de quinze dies, i no creia que la meva exdona vingués a visitar-me d’aquesta manera. Se’m va acudir entrar per comprovar què passava. Quan vaig fer dues passes per endinsar-me dins el passadís, vaig veure una llum al final de casa, que corresponia a la meva habitació. Em vaig sobresaltar, però vaig intentar no fer soroll perquè tenia la sensació de no estar sol a casa. L’únic que se’m va ocórrer va ser intentar avançar sense fer gens de soroll i observant atentament tot el que m’envoltava. Quan tan sols estava a un metre de l’origen de la llum, vaig sentir dues veus, conversaven sobre un tal “Jack”, i aquest era jo. Estava molt espantat, de què devien conèixer el meu nom? Com sabien on vivia? Moltes preguntes passaven pel meu cap en aquests moments. Les últimes paraules que vaig sentir van ser: “...el matarem!” Vaig fugir al barri del costat, i una setmana més tard, em van trobar.

Ara estic sol, recordant aquella nit de llamps i trons, i esperant tornar a ser lliure.

Xavier Oliveras

NIT DE LLAMPS I TRONS

... i en obrir la porta de casa, em vaig espantar en veure un animal estrany estirat al mig del passadís, però quan ell em va veure, dos segons més tard va marxar corrents cap a la cuina, i un cop allà va desaparèixer, jo vaig mirar per tot arreu i no hi vaig veure res. Vaig decidir anar a dormir, tot i que entre la tempesta i el que havia vist feia uns moments, no podia.
Llavors vaig tornar a anar a la cuina, i quan vaig sortir de l’habitació, el mateix animal fastigós estava allà estirat.
M’hi vaig apropar sense fer gens de soroll amb una cadira a la mà, i en el moment que li volia llençar, va tornar a desaparèixer.
Estava molt espantat i no sabia què fer, quan de sobte va sonar el telèfon, el vaig agafar, però no parlava ningú, així, que vaig penjar. Als cinc minuts em van trucar al mòbil, però no sortien els números a la pantalla; el vaig agafar i era la meva veïna, que em va dir que el seu camaleó s’havia escapat i havia vingut a casa meva.
Quan em va dir allò, em va treure un gran pes de sobre, i aquella nit de llamps i trons va ser la primera que vaig aconseguir adormir-me.

Pau Ubric

DESGRÀCIA RERE DESGRÀCIA

Just en el moment en què en Marc va entrar a la casa, tot moll, per la tempesta que queia a fora, just al davant, tan bon punt obrí la porta, va trobar el seu gos Black, estirat al terra. Semblava estar adormit, encara que semblés un fet molt estrany, ja que les tempestes l’aterroritzaven.

En Marc va intentar despertar-lo, però en Black no responia. Estava inconscient.

El noi, tot espantat pel que li havia passat al seu gos, va anar a mirar si hi havia algun altre fet inusual a la casa.

Primer va trobar el menjador, encara amb els plats bruts sobre la taula. Feia una olor rara, el televisor estava al terra, amb el vidre tot trencat.

Encara més espantat va anar corrents pel passadís.

El primer que va trobar va ser el lavabo. La banyera era plena; plena de sang. Més avall del lavabo hi havia la seva habitació. La primera cosa que va fer, va ser mirar si hi havia la cosa més important que guardava: el braçalet d’or blanc amb diamants de la seva àvia, acabada de morir feia trenta-dos dies. El braçalet no hi era.

En Marc va començar a cridar i anà cap a la finestra, que tenia un balcó que donava a la galeria. Estava oberta.

Fora del balcó hi havia un cadàver estintolat a la paret, mig amagat darrere el ficus. Estava ple de sang, amb un ganivet clavat a la part esquerra superior, concretament, al cor.

Va mirar aterroritzat el seu voltant. Als balcons dels seus veïns, hi havia el mateix cadàver, mort de la mateixa manera. El fet que destacava més, és que tots portaven el braçalet, el braçalet de la seva àvia.

En Marc no va poder resistir-ho. Va pujar a dalt de la barana, i va caure al buit, on hi havia els seus tres veïns.

Tot era negre; no es veia el final.

Laura Carrera

LA MULTA

Tracta d´una persona que anava en moto i va saludar a un policia, i aquest el va multar per treure la mà per la finestra.

Ramon Barba

CASA GEGANT

La casa era tan grossa que semblava que hi vivien uns gegants, però era normal que les formigues ho veiessin així.

Ellina Kozulina

HI VIVIA?

L´Àlex no vivia sol, però tampoc acompanyat, almenys, no realment acompanyat, però ell es pensava que vivia acompanyat, encara que mai ho va arribar a pensar del tot.
Carlota Alcántara

UN ESTIU DIFERENT

Tenia molta calor. De cop i volta vaig mirar per la finestra i vaig veure una piscina plena de flotadors en forma de cotxets movent-se. Els volia parar i vaig submergir-me per fer-ho. La planta 25 d´un manicomi no estava feta per mi.
Laila Terraf

PER ANAR RÀPID

El radar li va fer una foto per accés de velocitat, va ser l´última que li van fer.
Pau Ubric

EL MODERNISME