Solitud

Plou, trona, llampega. Avui és un dia de pluja, de trons i llamps, és fosc i fa molt de fred, plou massa i potser hi haurà inundacions.Hi ha molta gent que té pànic aquests dies, tenen por que els sostres caiguin a sobre, que els llamps els toquin, de tenir accidents de trànsit, etc. Però el nostre protagonista no pertany a aquest grup de persones.El petit Cosme de sis anys, cabells castanys pèl-roigs amb ulls verds, acaba de sortir de l'escola, i ja és tot un home perquè va tot sol a casa, això almenys és el que li diu la seva mare ja que casa seva es troba a la cantonada del carrer de l'escola.Està molt content perquè estrena les noves botes d'aigua, d'un blau elèctric amb peixos acolorits, i el nou impermeable, també blau, ple de butxaques de diferents colors, com li agrada a ell.En Cosme pel camí va saltant d'un bassal a un altre, al mateix temps veu passar la gent pel seu costat amb paraigües gegantins i amb cares de pocs amics. Sense adonar-se'n ja ha arribat a la porta de casa seva.Busca les claus dins del llum del nan tètric que tenen a l'entrada. Els seus pares sempre les hi guarden allà perquè mai les perdi.Obre la porta i fa un intent d'encendre el llum, però pel que es pot apreciar, amb el temporal se n'ha anat la llum.En aquells casos la mare sempre diu que busqui la llanterna al primer calaix de la cuina, al costat de la porta, i així ho fa.Encén la llanterna i amb la llum sembla tot una mica més tètric.Ja s'ha fet fosc i només són les sis de la tarda.Fa fred, no és normal. Potser la seva mare s'ha oblidat d'encendre la calefacció, però no, li sembla que el fred que ell sent és a causa que algú, en aquests moments, l'està vigilant.Veu una nota sobre la taula juntament amb el berenar: galetes i llet. La nota diu: "Reiet, beu tota la llet, el papa i la mama tornarem a les set i mitja perquè tenim molta feina. Un petó: la mama".
Berena tranquil·lament i veu que en el rellotge són un quart de set i pensa que el temps passa de pressa, però ell encara té una sensació d'intranquil·litat.Pensa que potser pot anar a dibuixar al despatx dels seus pares, i agafa la llanterna.Torna a caure un altre llamp i seguidament sent un tro que fa que es tapi les orelles. La pluja cau i cau, cada vegada se sent més sol. Li torna a semblar que hi ha algú a l'entrada. Va cap allà. De sobte la sensació aquella que ha tingut abans, torna ara.S'ha posat pàl·lid, el suor li regalima per la cara, el seu cos està gelat i té uns ulls oberts gegantins. Sembla com si acabés de veure la pròpia Mort.
-Hi ha algú?- Diu en Cosme amb la veu trencada.
-A la fi algú em veu. Bonic, que em podràs dir quan tornen els teus papes?- Diu una persona, però això no és ni una persona, és alguna cosa estranya. Fa pudor i té una capa negra estripada que li cobreix tot el cos, a la mà, que sembla molt prima, duu un tipus de falç que en Cosme no coneix.
És això que li ha fet sentir aquella sensació d'intranquil·litat, aquells suors freds.Qui és? Com ha entrat?
Thaïs Garrido