NIT DE LLAMPS I TRONS

Jo estava molla, xopa, i la meva amiga també. Tot era fosc; dins de casa no es distingia res. La llum havia marxat i jo era incapaç de trobar espelmes, una lot o qualsevol estri que em servís de llum. Vam entrar i la meva amiga es va desprendre de tot el que duia, i la roba. Es va embolicar amb una tovallola i es va deixar endur per la son. Jo em vaig quedar sola, era així com em sentia, sola. Perduda en la foscor i totalment absorta per la por. Vaig sentir sorolls, vaig creure en ells i vaig arribar a l’extrem de veure alguna cosa, potser era només creació de la meva imaginació, a causa de la por. Al bany vaig començar a plorar, a pensar amb tot el que em faltava. Últimament la meva vida no era res, simplement una ànima morta dins d’un cos en moviment. Creia que només estava aquí per patir i les meves accions les odiava. Em vaig fer talls, molts talls. En un moment tot sagnava, va ser com si hagués aconseguit alleujar tot el dolor. Fins passada una estona no em vaig adonar del que havia fet. Sentia la pluja, el repic de les gotes trencant la seva composició contra el terra. Em vaig sentir com una d’elles. Va parar de ploure. Em vaig prendre dos somnífers i vaig decidir oblidar-ho tot, abandonar-ho tot, juntament amb aquella pluja de llamps i trons.

Marta Grau Vorster