CONTINUACIÓ D´UN TEXT

A partir del fragment de Kafka a la platja de l´escriptor Haruki Murakami, que teniu a continuació, els alumnes de 4tB han creat els seus propis textos.

Entro a la cabana i poso llenya a l´estufa, col.locant-la amb molt de compte. Faig una bola amb uns quants fulls de diari que trec d´un calaix i l´encenc amb un llumí. M´espero que la flama prengui a la llenya. De més petit, un estiu em van enviar a uns campaments i hi vaig aprendre a fer foc. Els campaments van ser un pal, però almenys en vaig treure algun profit. Obro el regulador al màxim perquè l´estufa tingui més tirada. Costa una mica, però per fi la flama pren en un tronc i a poc a poc es va escampant als altres. Tapo l´estufa, hi acosto una cadira, encenc el llum i continuo llegint el llibre del matí. Quan les flames han agafat prou embranzida, poso una tetera a bullir damunt l´estufa. Al cap d´una estona, la tapa de la tetera comença a fer un xiulet agradable.

Haruki Murakami- Kafka a la platja

M'agrada el te

El trobo tan relaxant aquest xiulet. Agafo la tetera i em serveixo una tassa de te.
M'encanta el te verd. Té un gust suau i a la vegada fort amb un aroma tendre i tranquil•litzant, que em recorda les tardes en què prenia te amb la meva àvia. Els nens del barri em deien fleuma, però a mi m'agradava estar allà amb ella. Va ser ella qui em va ensenyar a apreciar el gust deliciós de qualsevol te, com el te de magnòlia, el te digestiu, el te negre, el te verd, el te anglès, el te turc, etc... També em va ensenyar a ser qui sóc i a ser com sóc.
Miro al meu voltant. M'agraden les petites delicadeses de la vida. La cabana està prou bé per només haver-me costat la nit vuit-cents euros .
Haig de preparar bé el terreny de joc i no perdre cap detall i així no permetre que ningú em descobreixi.
Aquesta nit per fi sortirà de la meva vida. He esperat tants d'anys. Per fi em podré desfer d'aquesta dona.
Mesos, porto mesos preparant-ho tot.
Ara deu estar a la dutxa. Encara falta una estoneta perquè el te d'herba caòtica li faci efecte.
Una vegada que li hagi fet efecte es desmaiarà, és el que tenen les herbes caòtiques, poden tombar un elefant; caurà i amb tanta mala sort s'haurà obert el cap que acabarà amb la seva vida.
Jo, com un bon marit , trucaré a una ambulància, però abans m'asseguraré que s'hagi mort i si cal doncs li dono un altre cop al cap contra el terra. Vindran i jo em faré el desesperat, com si hagués perdut el que més estimava al món. Mentida! És el que més odio en aquesta a la Terra. La seva actitud superficial, egoista, grollera, garrepa, les seves indirectes, el seu menyspreu cap a mi, el seu "fracassat", tot això mai més tornarà a sortir de la seva boca.
Fracassat jo? Cap fracassat podria matar la seva dona fent veure que es un trist accident, una relliscada a la dutxa, sortir lliure de sospites i cobrar l'assegurança de vida.
Encara falta un minut, un minut i seré lliure.
Aquesta cabana em fa sentir feliç. Aquí és on començaré una nova vida sense ella. Potser la compraré.
Sis, cinc, quatre, tres, dos, u ... Plof!
Com un rellotge sabia que les meves herbes caòtiques no em fallarien. Sóc lliure!
Com estarà la meva exdona? Ha caigut bé. Està prou bé , li afavoreix la taca de sang al voltant del seu cos nu. A veure el pols. No té pols.
Bé doncs, ara a trucar a urgències, 1-1-2.
-Digui?
-Siusplau! Siusplau! La meva dona... Per favor, no...! Està al terra, plena de sang! Per favor!
-On estan?
-Cabana Mudvayne, de la urbanització de cabanes "Llac negre" de pressa!

Thaïs Garrido

ESTÚPID LLIBRE

De cop el so de la tetera es tornà estrident, insuportable. Pel fet que estava llegint, m’afectava encara més. Vaig aixecar-me i me’n vaig anar a una altra habitació, però abans vaig abaixar el foc de l’estufa. Se’m va fer més fàcil concentrar-me en la lectura, tan fàcil que vaig oblidar l’estufa i la tetera.
Ja se sap que si es llegeix alguna cosa que t’agrada, t’engresques i perds la noció del temps, i això és el que va succeir. Al cap d’unes seixanta pàgines llegides d’aquell llibre que no deixava que jo pogués fer altra cosa que fixar-me en aquelles línies que tenien tant de sentiment. Se sentia una lleugera olor de cremat, però no hi vaig donar importància, la lectura seguia sent massa intensa. La fortor augmentava, juntament amb la calor. Llavors vaig separar-me del llibre i vaig tornar a la realitat, s’havia produït un incendi dins de casa meva, just a l’entrada. Realment tenia molta por, vaig trucar als bombers perquè vinguessin a casa urgentment. Van tardar vint minuts, creia que ells arribarien i jo ja estaria cremat juntament amb mitja casa. Vaig quedar inconscient, segons em van explicar. M’ho vaig prendre com si hagués acabat de néixer i el primer que vaig fer, just sortir de l’hospital, va ser cremar aquell estúpid llibre que em va fer perdre el seny.

Xavier Oliveras

LES TARDES AMB LA MARE

Estava callat i l'estufa anava fent el seu treball , de sobte van picar a la porta. Vaig obrir la porta, però no hi havia ningú. Crec que el xiulet de la tetera m'ha confós. Entro a la cabana i miro la tetera, ja està, i l'aparto. Preparo el te de la mare, sempre la mare fa uns tes molts bons. Mai explica el secret, l'ingredient final. però m'ho va dir perquè li preparés algunes tardes el te a les seves amigues i a ella.Gairebé sempre m'afegeixo a les tertúlies diàries de la mare; són molt interessants.
Crec que ara sí, n'estava segur que havien trucat a la porta. Obro la porta i saludo les veïnes. Començo a parlar i a buscar un tema de conversa, de cop i volta, apareix la mare, ve de comprar unes pastetes. Ens posem a taula i no marxen fins que es fa de nit, per fer el sopar. M'ho passo molt bé, escoltant , i dono la meva opinió. A més, quan estic gandul i fa un fred que pela, prefereixo quedar-me a casa que és on millor s'està.
Sara Belmonte

Estranys cap aquí, estranys cap allà

Tant bon punt la tetera comença a fer aquell xiulet tan agradable, truquen a la porta.
Vaig ràpid a obrir-la, per tal que el te no se'm passi del temps i passi alguna desgràcia.
És un desconegut. Sembla que em vulgui vendre algun dels miserables productes o col•leccions que venen casa per casa. Veig que la cosa va per llarg. El faig passar, i el faig asseure en una de les butaques de la cabana.
Tanco la tetera i li serveixo una tassa de te amb un assortit de galetes. Sembla mig mort de gana, en un moment ho engoleix tot de dalt a baix, sense deixar-ne ni una engruna.
Estem parlant una bona estona sense parar.
El senyor em va llençant indirectes. És un xic estrany. S'enrotlla molt sobre les condicions de vida que tinc a la meva cabana. Em diu que així no puc viure, que són unes condicions miserables.
Jo ho entenc, fins i tot ho accepto. Jo, pobre de mi, no hi puc fer res; el sou que em donen cada mes per fer de repartidor, no és gaire abundant. De seguida ja torno a estar sense diners abans de tornar a cobrar.
Aquest individu m'està oferint d'anar a viure en un pis que ha construït per a gent amb problemes econòmics. Jo ho accepto. Només he de firmar dos papers: un que és el pis que em lloga i l'altre conforme jo accepto totes les condicions i drets, i donar-li cinc-cents euros que són l'avançament dels dos primers mesos. Ara ja, només em queda esperar tres dies perquè els papers es posin en marxa i fer el trasllat de les poques coses que tinc a la cabana.
Al cap de dos dies, truquen a la porta. Tot feliç, vaig a obrir-la pensant que és el venedor de pisos amb una bona notícia. M'equivoco. És la policia.
La policia em diu que si he vist l'home de la fotografia. Em quedo bocabadat. És ell.
Ja m'estranyava a mi que per tant pocs diners em donés tant bon servei.

M'ha entabanat.

Laura Carrera

El llibre del paradís

M’aixeco de la cadira i vaig a buscar una tassa a l’armari. M’hi poso una mica de te, no massa, sinó crema en beure’l. Em torno a asseure còmodament a la cadira per continuar llegint.
Tinc aquell llibre des d’ahir, me’l va donar un estranger vell del mercat a canvi d’un feix de la meva fusta. Quan l’he començat a llegir aquest matí, m’hi he submergit de seguida. Tracta de coses de les que mai he sentit a parlar, però són més fascinants i increïbles que tot el que he sentit. Parla de terres llunyanes on mai hi ha neu ni fa fred, i sempre hi ha vegetació. A més, està ple d’il•lustracions on apareixen animals tan estranys, com ocells dels colors més vius que em puc imaginar, grans gats salvatges amb pelatges de dibuixos negres, animals gegants grisos i d’altres que no sóc ni capaç de descriure.
He acabat de beure el te, i jo, que no coneixo la terra sense neu ni sense fred, acabo de decidir anar a trobar aquella altra realitat tan exòtica.

Laura Penkert

Transtorns

Em preparo el te negre de cada matí. M’hi poso tres cullerades de sucre, és perquè agafi gust. Penso en totes les càries que vaig patir de petit, i em faig prometre a mi mateix que vigilaré més amb el sucre. Com agraeixo aquests moments al costat de l’estufa que gaudeixo cada dia abans d’enfrontar-me al món real. M’ajuda a desconnectar, una cosa que en societat en la qual vivim és gairebé imposible.Segueixo llegint. Encara em queda una miqueta de temps per gaudir d’aquest benestar. Renunciar a un habitatge digne i a qualsevol tipus de mitjà de comunicació és poc difícil, encara que la gent digui el contrari. Ells estan aferrats a la tecnologia i la innovació, jo no, i de fet, me’n sento orgullós. La gent com jo (si és que n’hi ha) , no pateix mai estrès ni mor d’atacs de cor, sóc la persona més saludable del món. No m’agrada la gent, són éssers ridículs, es creuen millors i superiors a qualsevol altre ésser, no en tenen ni idea. No nego que jo no sigui un d’ells, però procuro semblar-ho menys cada dia que passa. M’he aïllat completament de la ciutat, que és on més persones despreciables hi ha, i he vingut a viure en un poblet remot en mig de la selva on tothom viu entorn de la seva vida i no de la dels altres. Em limito a sortir de casa per comprar sucre, te negre, menjar i el llibre del matí, que cada dia trobo més insolent i que penso que demà mateix deixaré de comprar. Tot això rutllava, fins aquest matí, quan anant pel carrer un grup de turistes (de ciutat, evidentment) m’han saludat. Però què s’han cregut! Saludar-me a mi? Qui es pensen que són? Sóc superior a ells, no penso tornar-los la salutació, es pensen que poden dirigir-se a mi, així, com si res?. M’he ofès, espero que no torni a passar, ells no saben el que sóc capaç de fer, sóc un ésser poderós i proveït de poders, atrapat en aquest món ple d’energúmens com ells, què he fet per merèixer això?

Truquen a la porta.

- Hola, bon dia. Sóc el doctor K.
- Què? Qui és vostè? Com gosa trucar aquí? Qui s’ha pensat que és? Que no sap que jo sóc… em…sóc…
- El senyor Haruki Murakami. Nascut aquí a Tokio, amb una dona i dos fills que el cuiden i el tracten com un rei. Tingui, li porto les pastilles que evitaran aquests atacs de superioritat entre d’altres coses. Bon dia tingui.

Anna Costa

SOROLL OCULT

Vaig obrir la porta de casa meva, i l'únic que vaig veure eren uns ulls verds groguencs, enmig de la foscor de la sala, que m'estaven observant fixament. Uf, era la meva gata! Vaig pujar cap a dalt, a la meva habitació, vaig posar-me el pijama i em vaig ficar dins al llit. No podia aclucar cap ull, sentia els trons i els llamps que m'envoltaven. En estar tan atenta escoltant la tormenta, vaig sentir una mena de ''clec, clec'', de sobte vaig encendre el llum i em vaig repassar l'habitació d'esquerra a dreta. No aconseguia veure res, obria els armaris, mirava sota el llit, al darrere de les cortines i, fins i tot, el bany. M'estava desesperant, no trobava res que pogués fer aquell soroll. Tant de buscar, se'm va obrir la gana i vaig decidir anar-me a preparar un bol amb cereals i així potser m'oblidava d'aquell soroll per una estona. Al baixar per l'escala sentia cada cop més aprop aquell ''clec, clec'' misteriós. Però si només era la gateta jugant amb un cabdell de llana que tenia la mare sobre la taula de la sala!

Ariadna Juncà

POESIA

Vosaltres ho heu demanat i aquí ho teniu. Una entrada per anar deixant els vostres comentaris sobre els tres poemes que treballareu durant el segon trimestre.
És important que signeu els vostres comentaris. Escriviu el nom de l´autor i el títol del poema. Heu de tenir en compte totes les pautes que se us han donat a classe.