Transtorns

Em preparo el te negre de cada matí. M’hi poso tres cullerades de sucre, és perquè agafi gust. Penso en totes les càries que vaig patir de petit, i em faig prometre a mi mateix que vigilaré més amb el sucre. Com agraeixo aquests moments al costat de l’estufa que gaudeixo cada dia abans d’enfrontar-me al món real. M’ajuda a desconnectar, una cosa que en societat en la qual vivim és gairebé imposible.Segueixo llegint. Encara em queda una miqueta de temps per gaudir d’aquest benestar. Renunciar a un habitatge digne i a qualsevol tipus de mitjà de comunicació és poc difícil, encara que la gent digui el contrari. Ells estan aferrats a la tecnologia i la innovació, jo no, i de fet, me’n sento orgullós. La gent com jo (si és que n’hi ha) , no pateix mai estrès ni mor d’atacs de cor, sóc la persona més saludable del món. No m’agrada la gent, són éssers ridículs, es creuen millors i superiors a qualsevol altre ésser, no en tenen ni idea. No nego que jo no sigui un d’ells, però procuro semblar-ho menys cada dia que passa. M’he aïllat completament de la ciutat, que és on més persones despreciables hi ha, i he vingut a viure en un poblet remot en mig de la selva on tothom viu entorn de la seva vida i no de la dels altres. Em limito a sortir de casa per comprar sucre, te negre, menjar i el llibre del matí, que cada dia trobo més insolent i que penso que demà mateix deixaré de comprar. Tot això rutllava, fins aquest matí, quan anant pel carrer un grup de turistes (de ciutat, evidentment) m’han saludat. Però què s’han cregut! Saludar-me a mi? Qui es pensen que són? Sóc superior a ells, no penso tornar-los la salutació, es pensen que poden dirigir-se a mi, així, com si res?. M’he ofès, espero que no torni a passar, ells no saben el que sóc capaç de fer, sóc un ésser poderós i proveït de poders, atrapat en aquest món ple d’energúmens com ells, què he fet per merèixer això?

Truquen a la porta.

- Hola, bon dia. Sóc el doctor K.
- Què? Qui és vostè? Com gosa trucar aquí? Qui s’ha pensat que és? Que no sap que jo sóc… em…sóc…
- El senyor Haruki Murakami. Nascut aquí a Tokio, amb una dona i dos fills que el cuiden i el tracten com un rei. Tingui, li porto les pastilles que evitaran aquests atacs de superioritat entre d’altres coses. Bon dia tingui.

Anna Costa