El llibre del paradís

M’aixeco de la cadira i vaig a buscar una tassa a l’armari. M’hi poso una mica de te, no massa, sinó crema en beure’l. Em torno a asseure còmodament a la cadira per continuar llegint.
Tinc aquell llibre des d’ahir, me’l va donar un estranger vell del mercat a canvi d’un feix de la meva fusta. Quan l’he començat a llegir aquest matí, m’hi he submergit de seguida. Tracta de coses de les que mai he sentit a parlar, però són més fascinants i increïbles que tot el que he sentit. Parla de terres llunyanes on mai hi ha neu ni fa fred, i sempre hi ha vegetació. A més, està ple d’il•lustracions on apareixen animals tan estranys, com ocells dels colors més vius que em puc imaginar, grans gats salvatges amb pelatges de dibuixos negres, animals gegants grisos i d’altres que no sóc ni capaç de descriure.
He acabat de beure el te, i jo, que no coneixo la terra sense neu ni sense fred, acabo de decidir anar a trobar aquella altra realitat tan exòtica.

Laura Penkert