Estranys cap aquí, estranys cap allà

Tant bon punt la tetera comença a fer aquell xiulet tan agradable, truquen a la porta.
Vaig ràpid a obrir-la, per tal que el te no se'm passi del temps i passi alguna desgràcia.
És un desconegut. Sembla que em vulgui vendre algun dels miserables productes o col•leccions que venen casa per casa. Veig que la cosa va per llarg. El faig passar, i el faig asseure en una de les butaques de la cabana.
Tanco la tetera i li serveixo una tassa de te amb un assortit de galetes. Sembla mig mort de gana, en un moment ho engoleix tot de dalt a baix, sense deixar-ne ni una engruna.
Estem parlant una bona estona sense parar.
El senyor em va llençant indirectes. És un xic estrany. S'enrotlla molt sobre les condicions de vida que tinc a la meva cabana. Em diu que així no puc viure, que són unes condicions miserables.
Jo ho entenc, fins i tot ho accepto. Jo, pobre de mi, no hi puc fer res; el sou que em donen cada mes per fer de repartidor, no és gaire abundant. De seguida ja torno a estar sense diners abans de tornar a cobrar.
Aquest individu m'està oferint d'anar a viure en un pis que ha construït per a gent amb problemes econòmics. Jo ho accepto. Només he de firmar dos papers: un que és el pis que em lloga i l'altre conforme jo accepto totes les condicions i drets, i donar-li cinc-cents euros que són l'avançament dels dos primers mesos. Ara ja, només em queda esperar tres dies perquè els papers es posin en marxa i fer el trasllat de les poques coses que tinc a la cabana.
Al cap de dos dies, truquen a la porta. Tot feliç, vaig a obrir-la pensant que és el venedor de pisos amb una bona notícia. M'equivoco. És la policia.
La policia em diu que si he vist l'home de la fotografia. Em quedo bocabadat. És ell.
Ja m'estranyava a mi que per tant pocs diners em donés tant bon servei.

M'ha entabanat.

Laura Carrera