L’aparent monstre

La Laia acabava d’arribar a casa seva. Ja s’estava fent fosc i plovia a bots i barrals mentre se sentien trons i el cel s’enllumenava de llamps.
Quan va obrir la porta, tot estava fosc, clar, com sempre. Però de sobte notà volar alguna cosa molt a prop seu, i es va espantar tant que gairebé hagués fet un crit. Què havia estat allò? Ràpidament va encendre el llum, però no va poder veure absolutament res d’estrany.
Un cop recuperada de l’espant, es va treure la jaqueta i les botes xopes i se’n va anar cap al menjador. En obrir la porta, li tocà un corrent d’aire gelat la cara.
El cor li bategava més de pressa. Era el mateix monstre que l’havia espantat feia un moment? Però no, només s’havia deixat la finestra oberta. Quin alleugeriment! Tancà la finestra, i la resta del vespre va ser tan normal com qualsevol altre.
Ja era molt tard i la tempesta s’havia calmat, quan la Laia se’n va anar a dormir. Estava a punt d’apagar el llum, quan va descobrir sobre la tauleta de nit una criatura negra, petita, que feia uns sorollets aguts i plens de pànic.
Aleshores va comprendre que aquell ratpenat devia haver entrat per la finestra oberta fugint de la tempesta, i que havia estat aquest qui la va espantar tant a l’entrar.
Amb molta cura va agafar l’animal tremolant i el va deixar a l’ampit de la finestra oberta. Immediatament marxà volant, i la Laia va poder dormir sense haver de pensar en monstres.
Laura Penkert